Hi havia una vegada un home que es deia Enric Canviavistes. Vivia en un poblet tranquil del Vallès on tothom el coneixia per una sola cosa: no parava de canviar d’opinió cada cinc minuts. I quan dic cada cinc minuts, ho dic literalment.
Un matí de diumenge, Enric va entrar a la fleca de la senyora Rosa amb un somriure enorme.
—Bon dia, Rosa! Avui vull un pa de pagès ben torrat, amb tomàquet i oli. Ah, i una ensaïmada també!
La Rosa, contenta, va començar a preparar-ho. Just quan estava tallant el pa, Enric va aixecar la mà:
—Espereu! He pensat que millor un croissant. Són més francesos, més elegants.
La Rosa va deixar el pa i va agafar un croissant. Enric va fer que sí amb el cap… durant tres segons.
—No, no, ara que hi penso, el pa de pagès és més saludable. Torneu al pa!
La Rosa va sospirar i va tornar al pa. Enric va mirar el mostrador i va dir:
—Però l’ensaïmada té xocolata per dins… potser l’ensaïmada i prou.
La senyora Rosa ja tenia la cara vermella.
—Escolta, Enric, decideix-te o et foto el pa pel cap!
—D’acord, d’acord… pa de pagès. No! Croissant! No, espera… pa integral!
Al final, la Rosa li va donar una bossa buida i li va dir que tornés quan tingués clar què volia. Enric va sortir murmurant: «Quina dona més impacient…»
A migdia va anar al bar de l’Antonio per dinar.
—Antonio, posa’m una amanida completa, amb tonyina, ou, olives… Ah, i una cervesa ben freda!
L’Antonio va preparar l’amanida. Quan la va portar a taula, Enric va fer una ganyota.
—Saps què? Millor una hamburguesa amb formatge i bacó. L’amanida és per a conills.
L’Antonio va retirar l’amanida i va posar l’hamburguesa. Enric va fer dues queixalades i va dir:
—Però les hamburgueses engreixen… Torna’m l’amanida!
L’Antonio, pacient com un sant, la hi va tornar. Enric va mirar l’amanida, va mirar l’hamburguesa i va dir:
—Saps què? Avui faig règim. Només una aigua amb gas i una poma.
L’Antonio li va portar l’aigua i la poma. Enric va mossegar la poma i va exclamar:
—Però quina gana que tinc! Posem l’hamburguesa altra vegada!
Al cap de vint minuts, sobre la taula hi havia: amanida, hamburguesa, pa de pagès, croissant, ensaïmada, tres cerveses i dues pomes. L’Antonio estava a punt de plorar.
—Enric, o et menges tot això o et foto fora del bar amb una puntada de peu!
Enric va aixecar les mans innocentment:
—Home, no cal posar-se així… Al final em quedo amb l’amanida. No! Amb l’hamburguesa! No, espera…
A la tarda, Enric va decidir anar a comprar un cotxe nou. Va entrar al concessionari tot decidit.
—Vull un cotxe elèctric! És el futur, ecològic i silenciós!
El venedor va somriure i li va ensenyar un model preciós. Enric va seure dins, va tocar els botons i va dir:
—Però els elèctrics són cars de mantenir… Millor un dièsel, que dura més!
El venedor va canviar de cotxe. Enric va arrencar el motor i va fer:
—Però el dièsel contamina… Torna’m a l’elèctric!
Després de mitja hora, havia provat set cotxes diferents: elèctric, híbrid, gasolina, dièsel, un esportiu, un tot terreny i fins i tot una moto. El venedor, exhaust, li va dir:
—Senyor, triï un o marxi caminant, que és gratis i no contamina gens.
Enric va sortir del concessionari dient:
—Camina… no està malament la idea. O potser agafaré el bus… No, millor un taxi… Espera, un Uber…
Al vespre, quan va arribar a casa, la seva dona, la Mercè, l’esperava amb els braços plegats.
—Enric, avui has canviat d’opinió sobre el sopar, sobre la pel·lícula, sobre el color de les cortines i sobre si volies fills o no. Ja n’hi ha prou!
Enric la va mirar amb cara de penediment.
—Tens raó, amor. A partir d’ara seré una persona decidida. Ho juro!
La Mercè va somriure, alleujada.
—Doncs digues: què vols sopar?
Enric va obrir la boca, va callar un segon i va dir:
—Pasta… No, arròs! No, espera… peix a la planxa! O potser una pizza… Però la pizza engreixa… Potser una amanida… No, pasta!
La Mercè va agafar el telèfon i va marcar un número.
—Digui? Sí, vull demanar una habitació individual a l’hotel… Per a mi sola. Sí, una nit… o potser dues… No, una setmana. Espera… un mes!
I així, mentre Enric seguia discutint amb ell mateix sobre el sopar, la Mercè va sortir de casa amb la maleta feta, murmurant:
—Que decideixi sol… jo ja he decidit: pau!
I colorín colorado, aquest conte s’ha acabat… o potser no. Depèn d’Enric.
